...Pesantor davant del mirall/ del buffet esmorteït... Fulguren els secrets de les parets/ reflectits en les esquerdes. MF
El darrer llibre de Mireia Farriol, Converses amb la lluna de l’armari, ja és, per ell mateix, una invitació a la lectura. La lluna -símbol ancestralment femení, lligat als cicles de la natura i de la dona, llum delicada enmig de la foscor- dialoga amb el mirall de l’armari, una imatge profundament literària que ressona tant en Stendhal i el seu mirall que passeja pel camí, com en Rodoreda i els fragments de vida que esclaten quan a Mirall trencat l’Armanda veu com el reflex es fa miques. D’aquesta trobada entre llum i reflex, entre feminitat i fractura, neix un títol que ja anticipa una obra plena de simbologia i introspecció. La presència de la llum de l’espelma vigilant...ens evoca els quadres de Georges de la Tour, amb la força i el control de la llum en les seves imatges, així com el control de l’autora en els versos.
El llibre s’articula en dues parts que el lector percep com dues veus o dues maneres de mirar el món. Aquest desdoblament del jo poètic, que travessa tot el poemari, funciona com un diàleg intern, una fractura que a vegades és complement, a vegades ferida. Entre aquestes dues meitats, l’autora convida a veure com una única experiència vital pot expandir-se en múltiples mirades. Aquesta dualitat no és gratuïta: expressa la necessitat d’explorar les múltiples cares de la mateixa experiència, de permetre que el poema sigui espai per a la reflexió i per a la convivència de sensibilitats oposades.
Els espais de la casa, els objectes quotidians -els coberts, el balcó, les estances- es carreguen d’emocions, de memòria, de pensaments. La casa no és només escenari: esdevé una projecció íntima, gairebé corporal. Aquesta fusió entre objecte i sentiment converteix cada racó en un espai viscut, en una prolongació del que és assumit o perdut.
La solitud, present en cada absència que respira el poemari, esdevé un dels temes centrals. No és una solitud dramàtica, sinó una realitat que s’imposa entre llums i ombres. L’autora utilitza aquesta presència callada del jo poètic per transmetre serenor o inquietud, per recordar que la solitud pot ser espai de dolor, però també de revelació.
També hi ressona el món clàssic, amb referències a les muses -fonts d’eterna inspiració -o a Narcís, abocat al seu propi reflex, en el mirall de l’aigua. Sembla que, per expressar certes emocions, necessitem encara els arquetips antics, aquestes figures que han modelat la nostra sensibilitat occidental.
El temps hi apareix en dues formes: Kronos, (quantitat) el temps que devora i avança, i Kairós, (qualitat) l’instant, el moment important que s’obre i es tanca en un segon. Aquesta tensió intel·lectual és palpable als poemes i fins i tot als seus títols, com Cap a l’albada, que suggereix un temps que no és només cronològic, sinó també emocional, existencial.
Un altre tret destacat de l’estil poètic és la fermesa del darrer vers. Sovint, el poema culmina en una afirmació contundent -a vegades en majúscules- que sembla destinada a captar l’atenció fins a l’últim moment i a sacsejar el lector quan ja pensava que el poema s’havia tancat. És una manera de donar força al missatge i, alhora, de subratllar-ne la veritat íntima. A voltes ho fa amb un únic vers breu o amb estrofes de dos versos, a voltes amb un to narratiu, que omple els mots de cromatisme, sovint blanc- el mur blanc, un llençol blanquinós, el paper blanc, espais en blanc-, a voltes amb prosa poètica.
Tot i la duresa que traspua, el llibre és també un cant a la vida i a la guarició. Entre les ferides, s’hi endevina una voluntat de reconstrucció, una recerca de pau interior, una llum que no es resigna a desaparèixer. La paraula esdevé un espai de cura, una manera de reprendre el pols del món, un procés creatiu, que qüestiona el determinisme, i avança entre l’irracional i el real.
I en tot plegat hi ha un fil subtil de feminisme, o més aviat una mirada femenina que travessa els poemes i interpel·la el lector. Convida a reflexionar sobre el cos, la identitat, la llum i la fragilitat que conviuen en l’experiència de ser dona, i sobre com aquesta mirada pot transformar la forma d’habitar el temps, els espais i les emocions.
Un nou llibre de la MF que fa un salt cap al perfeccionament d’un estil poètic que no s’atura. Llegiu i gaudiu d’aquest pas endavant en la seva trajectòria poètica.
