Hi ha dies que et preguntes si realment existeixes. No en el sentit filosòfic, sinó en el més literal: si algú se n'adonaria si desapareguessis. Som molts en aquesta situació. Gent que carrega amb problemes de salut mental, que ha viscut traumes, violència o l'abandonament d’un sistema que hauria de protegir-te.
Jo soc una d’aquestes persones. No ho explico per compassió, sinó perquè és just que se sàpiga. Darrere de cada estadística hi ha algú real.
Com la dona que tenia un diagnòstic de salut mental i fa poc es va suïcidar a l’Hospital de Terrassa després de passar 48 hores en un box d’urgències esperant un llit. L’endemà li assignaven habitació. Però ja era massa tard. Aquesta no és només una història tràgica: és la prova que el sistema arriba tard. I quan arriba tard, pot costar vides.
Quan el teu món s'enfonsa, t’imagines que algú vindrà a ajudar-te. Però la realitat és molt diferent: cites ajornades, telèfons que no contesten, respostes automàtiques. Et sents com un número més. I al final, invisible. No perquè no cridis, sinó perquè t’ignoren tots plegats.
El CSMA de l’Alt Penedès té tres psiquiatres per a més de 100.000 persones. Com pot ser això acceptable? Com pot ser que ningú alci la veu?
No és només un problema local. És sistèmic. Quantes persones més han de tocar fons perquè algú decideixi que la salut mental importa de veritat?
Mentrestant, ens aguantem com podem. Jo trobo refugi en la música. Cançons com Hurt de Johnny Cash m’ajuden a posar paraules al que sento. Però no hauria de ser la música qui m’aguanti. Hauria de ser un sistema que digui "et veig, et sento, et cuidarem". Haurien de ser les institucions que paguem amb els nostres impostos.
No demano compassió. Demano escolta. Que quan algú digui “no puc més”, hi hagi algú a l’altra banda. No d’aquí a sis mesos. Ara.
La salut mental no pot esperar. El dolor no entén de llistes d’espera. I les persones que patim no som números. Som persones. I mereixem un millor tracte.
