El 2012, vaig escriure una opinió (https://www.totsantcugat.cat/opinio/justa-abans-de_109613102.html), que em sembla adient per les circumstàncies d’avui en el Penedès.
En deu dies, el trenta d’octubre d’enguany, hi haurà una Comunitat de Regants (CR), que incidirà en un nou model d’agricultura per aquesta part del territori, ja que sense convertir-se en un regadiu, l’aigua pot, té que permetre estabilitzar produccions, especialment pel que fa a qualitat.
Si la CR fa bé la seva responsabilitat i feina, la transformació d’aquest territori, ben segur anirà més enllà de l’agricultura de llenyosos, podent-se potenciar l’agroindústria i la indústria a associada a la producció agrícola primària i de transformació.
Aquest fet estabilitzarà, si no potenciarà la població, amb el factor positiu de parar el despoblament, afavorir el recanvi generacional, obrir noves oportunitats de feina/negoci..., i a la vegada necessitats, com la formació a tots els nivells, la cura/salut dels habitants, els servis de tota mena, la mobilitat.
Penso que l’aigua és una gran palanca de transformació social, des de l’agricultura (noves cal valorar la transformació que ha fet el regadiu, històricament i pròximament, en diferents territoris de Catalunya).
Aquesta situació m’ha fet recordar, que a finals d’agost estava a l’Arboç, el poble on cada estiu passem uns dies coincidint amb la seva Festa Major que ha estat declarada festa patrimonial d’interès nacional, una qualificació totalment justa, que per mi sobretot es focalitza en la carratillada, un magnífic espectacle de foc i col·lectiu que ningú es vol perdre.
Com cada any, m’agrada anar a la porta de l’Església de Sant Julià, on els diables es vesteixen i es preparen per a la mitja hora que hauran de passar sota del foc i amb les intenses explosions de la carret illada.
M’agrada veure les seves cares, els seus gestos, les preocupacions, les pors i les complicitats. Uns sentiments iguals als que fem i sentim en el vestidor just abans de sortir al camp. També hi ha cares de preocupació, moviments aleatoris o repetitius, mal de panxa, rituals increïbles -quina enorme quantitat de metres de vena gastats per embolicar llocs del cos que fisiològicament són innecessaris, però que psicològicament són molt importants. I de cop, just abans de sortir, silenci, bromes, unes paraules del capità, uns cops a l’espatlla i a jugar!
És el que passa tantes i tantes vegades a la vida davant de situacions conflictives o compromeses. Pensem, neguitegem, fem valoracions endavant i endarrere fins que prenem la decisió de resoldre la situació. Una solució que a més, si formem part d'un grup l'hem de prendre amb aquest col·lectiu. Estem en moments en els quals ens cal ser reflexius però també molt operatius. Ens cal fer el què ens pertoca i més, però ens cal ser un equip.
Com deia el meu entrenador al Barça de rugby en Lliga Nacional dels anys setanta, el Sr. Rabassa, conegut com el molles, “s'ha d'anar fins al partit amb nervis i a partir de xiulet d’inici, amb nervi”. Doncs és així com hem d’encarar la vida, amb el neguit de la incertesa i amb la certesa de l’acció individual però amb aspiració col·lectiva. Cal acció curta en el temps, propera en la població i precisa en els sectors tractats, mirant i pensant en i pel futur.
